|
Vida i obra de Friedrich A. Hayek
Hayek
va néixer a Viena el 8 de maig de 1899. Es doctorà en dret a la Universitat
de Viena el 1921, i el 1923 va doctorar-se també en economia política. En
els seus primers anys universitaris va simpatitzar amb les idees
socialistes, però el seu contacte amb el pensament de Ludwig Von Mises i
la seva devastadora crítica del socialisme, van fer-lo canviar
d’opinió.
La
millor manera d’entendre la contribució de Hayek a la ciència
econòmica i al pensament liberal es fer-ho seguint l’obra de
cooperació social feta per Mises, qui va inspirar Hayek en el seu
programa de recerca. Hayek va disseccionar i analitzar tots i cadascun
dels punts que Mises havia obert, va fer explícit el que Mises havia
deixat implícit, va estendre el que Mises havia subratllat i va respondre
a qüestions que Mises havia deixat obertes.
La
cooperació entre ells dos va començar a Viena l’any 1921, quan
Hayek va treballar com a assessor legal de Mises en la seva feina per al Abrechnyngsant. El 1927 Hayek va
fundar amb Mises l’Institut austríac de recerca
del Cicle Econòmic, del qual en va ser director, i que va significar
l’inici de la seva carrera internacional en la ciència política.
Seguint
l’obra de Mises Teoria del diner i del crèdit
(1912), Hayek va avançar en el coneixement tècnic de la coordinació del capital
i en el funcionament de la política de crèdit. El primer llibre de Hayek,
Teoria monetària i cicle econòmic (1929), analitza els
efectes de l’expansió del crèdit en l’estructura del capital
dins l’economia. La publicació d’aquest llibre va fer que Hayek
fos invitat com a conferenciant a la London School of Economics. Tot
plegat va culminar en un segon llibre, Preus i Producció (1931),
el qual va ser destacat pel jurat del Premi Nobel de 1974.
Les
conferències de Hayek els anys 1930 i 1931
a la London School foren rebudes amb tanta aclamació que la
Universitat de Londres el va nomenar catedràtic en Ciència econòmica i
Estadística amb tan sols 32 anys d’edat.
La teoria de Mises i
Hayek del cicle econòmic explicava el nucli d’errors que
caracteritza el cicle: L’expansió creditícia, degut a la reducció
artificial dels tipus d’interès, desorienta els empresaris i els
condueix a implicar-se en projectes que d’altra manera no haurien
estat rendibles. El fals senyal generat per l’expansió creditícia
genera una descoordinació de la producció del consum per part dels actors
econòmics. La descoordinació es manifesta primer amb un "boom"
i més tard amb una caiguda (recessió) fins que el pas del temps ajusta la
producció a la realitat de l’estalvi i el consum.
|
La controvèrsia Hayek - Keynes
|
<pujar>
|
Poc
després de la seva arribada a Londres, Hayek va trobar-se amb John
Maynard Keynes.
El
debat Hayek-Keynes fou probablement el més fonamental en economia
monetària en el segle XX. Començant amb el seu assaig "La fi del laisser faire" (1926), Keynes havia presentat el seu
suport a l’intervencionisme amb un llenguatge propi del pragmatisme
del liberalisme clàssic, per la qual cosa fou considerat com el
"salvador del capitalisme" sense ser encara reconegut com el
defensor de la inflació i intervencionisme governamental.
Hayek
va assenyalar que el problema fonamental de Keynes era la seva
incapacitat d’entendre el paper que jugaven els tipus
d’interès i l’estructura de capital en una economia de
mercat. Degut a l’hàbit desafortunat de Keynes d’utilitzar
conceptes agregats (col·lectius), va ser incapaç d’enfocar
correctament aquests dos temes en la seva Teoria del Diner
(1930). Hayek apuntava que l’agregació de Keynes tendia a canviar
el focus d’anàlisi de l’economista, allunyant-lo de
l’estudi de l’estructura industrial, la qual emergeix de les
eleccions econòmiques dels individus.
Keynes
no es va prendre bé la crítica de Hayek i va respondre criticant
l’obra Preus i Producció de Hayek. Més tard, emperò, va canviar
d’opinió i va reconèixer els seus errors anteriors. Va escriure un
nou llibre, Teoria general de l'ocupació, l’interès i el diner (1936),
el qual va esdevenir el llibre més influent en l’economia del segle
XX.
Hayek
publicà La teoria pura del capital (1941), el qual malgrat ser un
molt bon llibre va tenir menor influència. En aquell temps semblava que
Keynes havia derrotat Hayek i aquest últim perdia prestigi en la
professió i davant els estudiants.
En
aquells temps, Hayek també estava immergit en un altre gran debat en
política econòmica: el càlcul econòmic en el socialisme, seguint la idea
de Mises segons la qual el socialisme era impossible tècnicament degut a
la manca de preus de mercat. Mises havia aprofundit en la idea el 1922 en
Socialisme: anàlisi econòmica i sociològica, les idees
del qual van ser continuades i ampliades per Hayek en successius articles
en els anys 30. El 1935 es publiquen agrupats en el llibre Planificació
econòmica col·lectivista., i el 1948 en Individualisme i Ordre
econòmic, on es donava
resposta al concepte de "socialisme de mercat" desenvolupat per
Oskar Lange i Abba Lerner per fer front a les idees de Mises i Hayek.
Un
cop més la comunitat acadèmica i la professió econòmica no van valorar la
postura de Hayek. No era cert que la ciència moderna havia donat a
l’home l’habilitat de controlar i dissenyar la societat
d’acord amb regles morals segons la seva lliure elecció? La
societat planificada visionada pel socialisme havia de ser no solament
tan eficient com el capitalisme, sobretot a la vista del caos que se
suposava que el capitalisme creava amb els seus cicles i monopolis.
Emperò, el socialisme amb la seva promesa de justícia social havia de ser
més just. Se’l considerava l’ona del futur. Només un
reaccionari, es deia, podia resistir-se a l’inevitable pas de la
història. Hayek no sols apareixia com a perdedor del debat tècnic
econòmic amb Keynes i els seus seguidors pel que fa a l’estudi de
les causes dels cicles econòmics, sinó que a més, a la llum del
creixement del socialisme en el món, la seva filosofia general era
etiquetada com una primitiva versió del liberalisme.
|
Camí de Servitud (The Road to Serfdom)
|
<pujar>
|
Malgrat
tot, Hayek va continuar definint la seva filosofia en defensa de la
societat liberal. Els problemes del socialisme que ell va observar en
l’Alemanya nazi i que també començaren a aparèixer en el Regne Unit
el van conduir a escriure Camí de Servitud (1944).
Aquest llibre va forçar els defensors del socialisme a enfrontar-se a un
problema addicional, més enllà del problema tècnic econòmic. Si el
socialisme requereix la substitució del mercat per una planificació
central, aleshores, Hayek apuntava, cal establir una institució
responsable de formular aquest pla. Ell l’anomenà "The central
planning bureau". Per implementar el pla i per tal de controlar el
flux de recursos, el bureau hauria d’exercir un ampli poder
discrecional en assumptes econòmics. Tanmateix, el bureau en una economia
socialista no tindria preus de mercat com a referència. No tindria cap
manera de saber quines possibilitats de producció serien econòmicament
viables. L’absència d’un sistema de preus provaria la
inviabilitat del socialisme.
En
el Camí de Servitud Hayek també argumentava que hi havia
bones raons per pensar que aquells que arribessin al cim del règim
socialista serien aquells que tinguessin un avantatge comparatiu en
exercir el poder discrecionalment i disposats a efectuar decisions
desagradables. Seria inevitable que aquests poderosos gestionessin el
sistema a favor dels seus interessos personals.
Hayek
estava en el cert en ambdós punts, tant en el problema econòmic com en el
problema polític del socialisme. El segle XX és ple de vessaments de sang
innocent, víctimes del socialisme: Stalin, Hitler, Mao, Pol Pot i
d’altres tirans han comès horrorosos crims contra la humanitat en
nom de les diverses variants del socialisme. El totalitarisme no és un
accident històric que emergeix únicament degut a una mala elecció de
líders sota un règim socialista. El totalitarisme, provà Hayek, és la
conseqüència lògica de l’ordre institucional intrínsec de la
planificació socialista.
Després
de la seva derrota, almenys davant l’opinió pública, en la seva
crítica de Keynes, Hayek va tombar la seva atenció cap a la reformulació
dels principis del liberalisme clàssic. Va sempre incidir en la
necessitat de preus de mercat com a conductors de la informació econòmica
dispersa. Qualsevol intent de substituir o controlar el mercat portava a
un problema de coneixement. Hayek també va descriure el problema
totalitari associat a lliurar poder discrecional en mans d’uns
pocs. Això el va portar a examinar els prejudicis intel·lectuals que
cegaven els homes de veure els problemes de la planificació econòmica
central.
Durant els anys 40, Hayek va publicar una sèrie
d’assaigs en revistes professionals on examinava les tendències
filosòfiques dominants que influenciaven els intel·lectuals de manera que
no els permetia de reconèixer els problemes als quals sistemàticament els
planificadors econòmics havien de fer front. Aquests assaigs es van
agrupar més tard en un llibre anomenat La contrarrevolució de la
ciència (1952). Es tracta possiblement del millor llibre de Hayek,
i en ell s’analitza una detallada història del "racionalisme
constructivista" i els problemes del cientifisme en les ciències
socials. En aquest treball, Hayek articula la seva versió del projecte de
la il·lustració escocesa de David Hume i Adam Smith d’utilitzar la
raó per entendre’n els propis límits. La civilització moderna no
fou amenaçada per forces irracionals destructores del món sinó que era
l’abús de la raó per part dels racionalistes constructivistes en
l’intent conscient de dissenyar un món modern on la humanitat
s’encadenés ella mateixa.
El
1950 Hayek es va traslladar a la Universitat de Xicago, on va fer classes
fins el 1962 en el Comitè de Pensament Social. Allí va escriure, The
constitution of Liberty (1960). Aquest treball va representar el
primer tractat sistemàtic de Hayek sobre economia política liberal
clàssica.
El
1962, Hayek es va traslladar a Alemanya a la Universitat de Friburg. Va
centrar els seus esforços en examinar i teoritzar sobre l’ordre
espontani de l’activitat econòmica i social. Pretenia reconstruir
la teoria social liberal i proveir una visió de lliure cooperació social
entre els individus.
Amb
el seu estudi de tres volums Law, Legislation and Liberty
(1973-1979) i amb La fatal arrogància (1988),
Hayek va estendre la seva anàlisi de la societat cap a la
"emergència espontània" de normes legals i morals. La seva
teoria política i legal emfatitzava que l’imperi de la llei era el
fonament bàsic de la coexistència pacífica. Contrastava la tradició de la
common law amb la del statute law (per exemple, decrets
legislatius). Mostrà com la common
law sorgeix cas a cas, a mida que els jutges apliquen a casos
particulars normes generals les quals són producte de l’evolució
cultural. Això és fruit de la llarga història de creació de coneixement a
través de la prova i l’error. Aquesta visió va portar Hayek a la
conclusió que la llei, com el mercat, és un ordre espontani, resultat de
l’acció humana però no pas del disseny humà.
L’obra
de Hayek amb importants contribucions a la ciència econòmica, política i
jurídica ha atret un gran interès entre acadèmics de, pel capbaix, dues
generacions, i l’interès per la seva obra continua creixent. Les
seves contribucions al liberalisme econòmic i clàssic són molt importants
i seran també centre d’estudi en les futures generacions.
Friedrich
A. Hayek visqué una llarga i fructífera vida. Va haver
de fer front al fet de ser famós en entorns acadèmics de ben jove, i poc
després quedar ridiculitzat davant el progrés de la popularitat de Keynes
i les idees socialistes. El món intel·lectual i polític anava en direcció oposada a les
seves idees.
Sortosament
va viure prou temps com per veure que el seu poder intel·lectual era
reconegut novament. Tant els keynesians com els socialistes van ser derrotats
per la realitat dels fets. El liberalisme clàssic és un cop més un cos
viu de pensament, l’escola Austríaca ha ressorgit com una de les
més importants en pensament econòmic i noves generacions
d’acadèmics del dret, història, economia, política i filosofia
estan assumint conceptes hayekians.
Un
gran intel·lectual es caracteritza no tant per les respostes que dona
sinó per les preguntes que fa. Generacions successives d’acadèmics,
intel·lectuals i polítics arreu del món per molt de temps tractaran de
respondre a preguntes que Hayek ens va deixar.
|